Sortida a Barcino

El dia 18 de desembre de 2018 l’alumnat de la optativa de Llatí i Grec de 1r de batxillerat va anar d’ excursió a Barcelona (Barcino) per visitar el museu d’Història de Barcelona i diverses restes arqueològiques vigents encara en bon estat. El primer lloc que van visitar va ser la Necròpolis, espai on es situen antigues tombes romanes.
A continuació vam visitar una part de l’Aqüeducte que en aquell moment estava en rehabilitació però vam poder sentir informació sobre l’aqüeducte gràcies al professor Xavier Ayllón.
Després vàrem visitar l’entrada del la ciutat de Barcino i una part de la muralla que envoltava la ciutat on encara hi ha parts en molt bon estat i amb punts d’informació on pots aprendre més coses.
L’alumnat de 1r de batxillerat, mentres anava caminant per Barcelona, anava trobant botigues o llocs amb paraules derivades del llatí, com per exemple: Logo, Thales, Decathlon…

Seguidament van anar a veure les restes del temple dedicat a August que va ser construït al final del s. l aC i durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat.
Només queden aquestes tres columnes del temple, el temple tenia el voltant de 26 columnes.
Per últim van fer la vista al Museu d’història de Barcelona, un museu peculiar perquè més de la meitat del museu està sota terra amb moltes restes i objectes per saber cóm vivien, eren i construïen els romans. Gràcies a això vam poder contrastar la informació de les classes amb el museu.
Per acabar de completar el dia vam anar a dinar a un restaurant típic grec (Dionisos) on van gaudir de esquists plats grecs molt bons com per exemple: Formatge Feta, Taramoalata (crema de caviar), Gyros (Carn rostida de porc i tzatziki) Gemista (Pebrot farcit d’arròs) Karidopita (pastis de xocolata amb gelat de mastija) Iogurt grec amb mel o fruites…

Marina Caldés 1r Batxillerat M

Més

Sortida a Tarraco i teatre

Torre del Pretori

El dimecres 18 d’Abril un grup d’alumnes de 1r  de Batxillerat,  que cursem l’assignatura de Llatí , vam anar a visitar la ciutat de Tarragona. Pel matí vam fer un itinerari acompanyats pels nostres professors Xavier Ayllón i Rosa Escuer. Per la tarda vam veure una comèdia de Plaute al  teatre Tarragona , era una obra  que es titulava Aulularia.

Amb la frase Tarraco Scipionum opus (Tàrraco fou obra dels Escipions), Plini, a finals del segle I dC, ens remunta al moment fundacional de la ciutat. En efecte, Tàrraco sorgeix arran de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació bèl·lica entre romans i cartaginesos, l’anomenada Segona Guerra Púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d’Empòrion per dirigir-se, des d’allà, ràpidament cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l’Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Escipió, al qual s’hi va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli. Gneu, després de vèncer en un primer combat els cartaginesos, va deixar una petita guarnició que poc temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània i a la ciutat de Tàrraco. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a final del segle V aC i arqueològicament documentat recentment.

La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l’àrea residencial a l’entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l’arribada no només de soldats, sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. Però l’arribada dels romans no tan sols va suposar l’arribada de gent, sinó també d’influències i d’una nova cultura que, amb el temps, va acabar per imposar-se amb més o menys èxit, segons la zona, a tota la Península Ibèrica. Una de les principals infrastructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port, que vam veure des de dalt del Balcó del Mediterrani.

Malgrat tot, l’edificació romana més antiga i més ben conservada d’època republicana és la muralla. En un primer moment hem d’imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d’Hispània a l’Estat romà va accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada arqueològicament a inicis del segle II aC, s’ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC. Vam recórrer una part de la Muralla i vam veure in situ les torres de defensa, com la torre de l’Arquebisbe o la torre de Minerva.

L’opinió més estesa és que, a l’entorn del període comprès entre els anys 150 i 125 aC, la muralla va patir una transformació important i va créixer en extensió, altura i amplada. D’aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.

Tàrraco va créixer de forma accelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar li concedí el títol de Colònia.

Va ser durant els anys 26 i 25 aC quan Tàrraco va adquirir una rellevància més gran com a ciutat, en convertir-se en la capital del món romà. En efecte, durant aquests anys, August va residir a la ciutat i hi va dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.

Durant el segle I aC la ciutat va créixer i es va consolidar. L’any 68, Neró va ser assassinat. Es va iniciar un període de convulsions en tot l’Imperi per una sagnant guerra civil. El general romà Galba va ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que en d’altres parts de l’Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que va ser qui finalment va arribar al poder. S’iniciava així la dinastia flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes. Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii, a l’entorn de l’any 73. A partir d’aquell moment tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret amb tot el que això significava. Així mateix, els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l’estatus sorgit en el moment de la conquesta, es van convertir en municipis. Tot això va comportar la necessitat de crear una nova administració que s’adeqüés a aquesta nova realitat. Van sorgir així, sobre la base creada per August, unes importants xarxes administratives que tenien com a nuclis rectors les capitals provincials. D’aquesta manera, Tàrraco, com a capital de la Hispània Tarraconensis o Citerior, va disposar de dos fòrums: un de colonial i un altre de provincial. Al Fòrum provincial se li va afegir uns anys més tard el circ, i es va completar el conjunt municipal estatal. Durant la visita al circ vam poder gaudir d’un edifici molt ben conservat en relació a altres de l’Europa Romana, amb una volta espectacular i una capçalera en molt bon estat. Al costat del circ vam visitar el museu d’Història i l’Arqueològic, on un vídeo didàctic ens va resumir la visita.

Durant el segle II la ciutat va arribar a la màxima expressió gràcies a la construcció del darrer dels grans edificis d’entreteniment: l’amfiteatre. En aquest edifici ens vam aturar una bona estona, on el professor Xavier Ayllón ens va fer una explicació de la seva arquitectura i funcionalitat.

Tàrraco, com la majoria de centres urbans d’Hispània, va ser objecte de les incursions que els francs realitzaren a mitjans del segle III. Segons ens explicava el nostre professor , i sembla que ho corrobora l’arqueologia, la ciutat va ser devastada l’any 260 dC, i en va resultar especialment afectada la zona d’hàbitat. Després d’un període d’incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir, especialment, de la recuperació general que va suposar l’adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que es va establir l’any 285. A partir d’aquesta data i amb continuïtat durant la primera meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar tal com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l’amfiteatre o la restauració d’edificis públics d’època de l’Alt Imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d’occident.

Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser sens dubte el cristianisme i la seva implantació. S’han transmès fins avui les actes martirials del bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l’any 259. El lloc de la sepultura es va acabar convertint en el centre eclesiàstic de Tàrraco, a partir del segle V, amb la construcció d’una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri. Aquesta església, emplaçada als antics suburbis de Tàrraco i amb proximitat al riu Francolí, va generar la construcció d’altres edificis eclesiàstics, com una segona basílica, molt propera a la primera, que disposava d’un atri i edificis agraris que s’hi vinculaven. L’anomenada necròpoli paleocristiana que rodeja l’àrea constitueix un dels conjunts funeraris cristians més ben documentats de l’Europa occidental. Degut a que es trobava molt lluny del centre , no la vam poder veure. Tot aquest suburbi cristià va acabar esdevenint un centre important i dinàmic de Tàrraco.

La documentació escrita des de l’inici del segle V ens mostra una Tàrraco que mantenia estructures socials complexes, en què el bisbe metropolità era el defensor de l’ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de romanitas. Cal destacar, a més, la presència a la ciutat del Comes hispaniarum.

Tàrraco va continuar sent una de les principals metròpolis hispanes durant la monarquia visigoda, fins que el panorama va canviar radicalment amb la conquesta de la ciutat per part d’exèrcits islàmics cap a l’any 713 i la seva incorporació a Al Andalus. A partir d’aquest moment la ciutat entra en un llarg i obscur període que no va concloure fins a la conquesta impulsada pels comtes catalans al segle XII i que va suposar el restabliment de la seu metropolitana a Tarragona.

El dia va ser esgotador però molt reconfortant, ja que vam conèixer una ciutat encantadora i vam veure la seva evolució d’una ciutat clàssica a una ciutat moderna i oberta al mar. També vam gaudir amb la representació teatral d’una obra de teatre clàssic, que no estem molt acostumats a veure.

ALUMNES DE 1R DE BATXILLERAT

Capçalera del circ

Gastronomia romana

la casa romana

El déu Titola

 Als qui roben fruita als horts, als nostres dies, els posen una denúncia si els enxampen o, com a molt, els engeguen una perdigonada. A la Roma clàssica, per contra, un furtador de fruita, verdures o hortalisses rebia càstigs molt ben determinats, d’acord amb la condició de la persona que robava: home gran, dona o jovenet.

Les dones robadores eren castigades amb una fututio —d’aquí el català fotre, parent del joder castellà—, als homes adults els castigaven amb unairrumatio, és a dir, amb l’obligació del lladre de fer una mamadeta —¿com ho he de dir, si no?— al vigilant d’hortes i jardins. Als joves, possiblement d’acord amb una tradició grega que va durar segles, se’ls castigava amb una pedicatio, val a dir, una penetració per darrere.

Direu: ¿és possible que un costum tan bèstia passés per davant de l’exercici de la justícia, ja molt refinada al segle I, que és el temps dels poemes que ens ocupen avui? Ho és, perquè parlem d’un mite, lleugerament degradat, cert, que té com a figura el déu Príap, figura molt menor dins el Parnàs de la mitologia llatina, a qui s’atribuïa la vigilància de conreus, hortes i vergers. Segons que es diu, Príap va néixer a l’Hel·lespont, on era considerat fill de Dionís i d’Afrodita, cosa que l’agermana, de continent, amb la gresca i el vi, d’una banda, i amb l’amor i la lascívia, de l’altra. Com que la dea Hera va estar gelosa dels amors dels seus confrares, va fer que Príap nasqués com un ésser petitó, dotat, això sí, d’un membre que feia por i uns testicles que semblaven dos melons, paraula que encara s’empra per designar els pits de les dones, però, curiosament, no per designar els testicles, que mai no arriben a ser tan grossos, per molt que uns quants homes se’n vanin.

Aquest déu podria ser d’origen indoeuropeu —com la llengua catalana, a fi de comptes!— i se’n troben referències a partir del segle VI aC: també hi ha poesia grega sobre el tema. El seu culte es va propagar a Grècia a l’època alexandrina arran del prestigi de Dionís: entre el seguici del déu del raïm i del vi hi havia els famosos silens, sempre luxuriosos, els sàtirs, amb més tirada a allò que avui dia hauria de dir-se’n “empaitament” i no “assetjament”, que és llenguatge de guerra —“el senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món”—, i no hi mancava Príap. Ruber hortorum custos és anomenat en el primer poema de l’antologia, que vol dir “custodi vermell d’horts i jardins”, essent l’adjectiu vermell una al·lusió molt clara al color potent, vibrant, de la poncella de Príap. Vegeu: Poemes priapeus, traducció excel·lent de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo (Martorell, Adesiara, 2015), amb anotacions i un breu assaig introductori.

Jo, dels traductors, hauria extremat la brutícia dels poemes utilitzant més sinònims que titola o polla de la paraula llatina mentula, que és penis en sentit barroer, encara que l’empra Virgili i tot; per exemple: botifarra, carall, fava, glavi (molt romà), pixa o rave. Però els traductors són filòlegs, i han fet bé moderant-se. Vet aquí una mostra del bell llenguatge emprat per ells: “Vigila que no t’agafi! Si t’agafo, no et castigaré a bastonades, ni et feriré cruelment amb la corba falç: seràs penetrat per una verga tan grossa que creuràs que el teu cul no ha tingut mai cap arruga” (Poema núm. 11).

Tota la història literària del món posseeix aquests dos registres: les coses serioses i els versos bruts. Mireu, si no, la producció vària dels mateixos grecs, la present antologia llatina, les cançons dels goliards medievals, Quevedo, que va escriure un elogi de l’anus, Rabelais, l’Aretí o il Baffo, italians, bruts on n’hi hagi hagut, el Rector de Vallfogona —parent de Góngora, a vegades, però també exponent de la poesia més porca a Catalunya, país amb especial predilecció per les marranades escrites, orals i anals (els pets, els caganers)—, Verlaine —que va escriure, amb Rimbaud, un poema ad maiorem gloriam del forat del cul—, Pitarra, i tutti quanti.

Per acabar: si visiteu les ruïnes d’Empúries, mireu per la part de fora un portal de pedra de la muralla romana, i hi veureu, a la dreta, a l’altura dels ulls, un baix relleu, ben explícit, amb un batall i dues castanyes que fan basarda.

Jordi Llovet, El País.

Barcino, una aplicación para ver la ciudad

Todo cuanto se sabe sobre Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o sea, laBarcelona romana, se puede descargar desde ayer gratuitamente en una tableta, IOS o Android, tanto da, e iniciar de inmediato un emocionante viaje en tres dimensiones a través de las calles de aquella colonia que 10 años antes del amanecer de la era cristiana fundó el primer emperador, Augusto. El Institut de Cultura de Barcelona (Icub) le ha dedicado meses de trabajo y 45.000 euros a desarrollar una aplicación que bajo una piel de aparente videojuego esconde una exhaustiva enciclopedia. Es Barcino como nunca se había podido ver y disfrutar. Un placer para estudiantes, historiadores y, por supuesto, para el simple vouyerismo del propio pasado. Una gozada.

La ciudad que recrea la app Barcino 3D es la del siglo III, justo cuando se completó la muralla, con sus 76 torres y cuatro puertas de acceso. El propósito, explicó ayer el concejal Jaume Ciurana, ha sido ser milimétricamente fiel a todo cuanto se sabe sobre aquella pacífica colonia, lo cual no es tanto como sería deseable, pues, por ejemplo, la plaza de Sant Jaume, supuesto epicentro del fórum de aquella ciudad, jamás ha sido objeto de una prospección arqueológica. Una lástima.

Interés reverdecido

En realidad, y ya era hora, el interés por Barcino ha reverdecido de un tiempo a esta parte, y en cierto modo esta aplicación informática es solo uno de los varios ochomiles que Barcelona tiene previsto hollar sobre esta materia, la romana, injustamente maltratada a veces porque se da por hecho que la gloria de la ciudad fue la medieval. Así, por ejemplo, Ciurana anunció que el próximo marzo se abrirá al público por fin la domus del número 15 de la calle de Avinyó y recordó que también está programada ya la apertura del aula basilical del subsuelo del Museu d’Història de Barcelona (Muhba).

Carme Miró, responsable del Pla Barcino y, consecuentemente, directora de Barcino 3D, celebró ayer públicamente la gimnasia intelectual que ha conllevado el desarrollo de esta app, pues en cierto modo ha obligado a repensar todo cuando se cree que se sabe sobre la Barcelona romana. Barcino -explicó, por ejemplo, Riera- está construida sobre dos y no una colina como siempre se sostiene. Está el monte Taber y está el monte sobre el que se asienta la iglesia de Sant Just i Pastor. Esa mirada topográfica ha obligado a reconsiderar una vez más el posible aspecto que tenía el fórum de la colonia, de modo que no solo se ha reorientado su posición y dimensiones («las medidas que sugurió Puig i Cadafalch no cuadran»), sino que además se sugiera ahora que aquella gran plaza central de la villa estaba distribuida en tres terrazas. Es una idea rompedora y novedosa.

Barcino 3D, en resumen, es un paseo virtual recomendable. También es un espacio de lectura, pues cada uno de los yacimientos de la ciudad está suficientemente bien explicado con textos adjuntos y con un diccionario de términos en latín que se agradece sobremanera ahora que esta lengua está más muerta que nunca en los planes de estudios. Pero lo más magnético de Barcino 3D puede que sea lo que los técnicos en la materia llaman el milagro de la georreferenciación, es decir, superponer con exactitud una imagen virtual del paso y una fotografía del presente. Merece la pena, por ejemplo, hacer ese experimento en la plaza Nova, donde aún hoy yacen los restos de lo que un día fue el acueducto que suministraba agua a la colonia Barcino. La app permite intuir qué majestuosidad segoviana tendría aquel acueducto hoy en día si aún se mantuviera intacto en pie.

La aplicación solo está disponible para tabletas. Próximamente lo estará para teléfono y para ordenador. La espera merecerá la pena.

Fuente: El Periódico de Catalunya.

El dijous 10 d’Abril un grup d’alumnes de 1r i 2n de Batxillerat,  que cursem l’assignatura de Llatí , vam anar a visitar la ciutat de Tarragona. Pel matí vam fer un itinerari acompanyats pels nostres professors Xavier Ayllón i Rosa Escuer. Per la tarda vam veure una obra de teatre a l’auditori del Camp de Mart, era una obra de Plaute que es titulava Miles Gloriosus.

Amb la frase Tarraco Scipionum opus (Tàrraco fou obra dels Escipions), Plini, a finals del segle I dC, ens remunta al moment fundacional de la ciutat. En efecte, Tàrraco sorgeix arran de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació bèl·lica entre romans i cartaginesos, l’anomenada Segona Guerra Púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d’Empòrion per dirigir-se, des d’allà, ràpidament cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l’Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Escipió, al qual s’hi va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli. Gneu, després de vèncer en un primer combat els cartaginesos, va deixar una petita guarnició que poc temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània i a la ciutat de Tàrraco. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a final del segle V aC i arqueològicament documentat recentment.

La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l’àrea residencial a l’entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l’arribada no només de soldats, sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. Però l’arribada dels romans no tan sols va suposar l’arribada de gent, sinó també d’influències i d’una nova cultura que, amb el temps, va acabar per imposar-se amb més o menys èxit, segons la zona, a tota la Península Ibèrica. Una de les principals infrastructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port, que vam veure des de dalt del Balcó del Mediterrani.

Malgrat tot, l’edificació romana més antiga i més ben conservada d’època republicana és la muralla. En un primer moment hem d’imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d’Hispània a l’Estat romà va accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada arqueològicament a inicis del segle II aC, s’ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC. Vam recórrer una part de la Muralla i vam veure in situ les torres de defensa, com la torre de l’Arquebisbe o la torre de Minerva.

L’opinió més estesa és que, a l’entorn del període comprès entre els anys 150 i 125 aC, la muralla va patir una transformació important i va créixer en extensió, altura i amplada. D’aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.

Tàrraco va créixer de forma accelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar li concedí el títol de Colònia.

Va ser durant els anys 26 i 25 aC quan Tàrraco va adquirir una rellevància més gran com a ciutat, en convertir-se en la capital del món romà. En efecte, durant aquests anys, August va residir a la ciutat i hi va dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.

Durant el segle I aC la ciutat va créixer i es va consolidar. L’any 68, Neró va ser assassinat. Es va iniciar un període de convulsions en tot l’Imperi per una sagnant guerra civil. El general romà Galba va ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que en d’altres parts de l’Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que va ser qui finalment va arribar al poder. S’iniciava així la dinastia flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes. Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii, a l’entorn de l’any 73. A partir d’aquell moment tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret amb tot el que això significava. Així mateix, els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l’estatus sorgit en el moment de la conquesta, es van convertir en municipis. Tot això va comportar la necessitat de crear una nova administració que s’adeqüés a aquesta nova realitat. Van sorgir així, sobre la base creada per August, unes importants xarxes administratives que tenien com a nuclis rectors les capitals provincials. D’aquesta manera, Tàrraco, com a capital de la Hispània Tarraconensis o Citerior, va disposar de dos fòrums: un de colonial i un altre de provincial. Al Fòrum provincial se li va afegir uns anys més tard el circ, i es va completar el conjunt municipal estatal. Durant la visita al circ vam poder gaudir d’un edifici molt ben conservat en relació a altres de l’Europa Romana, amb una volta espectacular i una capçalera en molt bon estat. Al costat del circ vam visitar el museu d’Història i l’Arqueològic, on un vídeo didàctic ens va resumir la visita.

Durant el segle II la ciutat va arribar a la màxima expressió gràcies a la construcció del darrer dels grans edificis d’entreteniment: l’amfiteatre. En aquest edifici ens vam aturar una bona estona, on el professor Xavier Ayllón ens va fer una explicació de la seva arquitectura i funcionalitat.

Tàrraco, com la majoria de centres urbans d’Hispània, va ser objecte de les incursions que els francs realitzaren a mitjans del segle III. Segons ens explicava el nostre professor , i sembla que ho corrobora l’arqueologia, la ciutat va ser devastada l’any 260 dC, i en va resultar especialment afectada la zona d’hàbitat. Després d’un període d’incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir, especialment, de la recuperació general que va suposar l’adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que es va establir l’any 285. A partir d’aquesta data i amb continuïtat durant la primera meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar tal com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l’amfiteatre o la restauració d’edificis públics d’època de l’Alt Imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d’occident.

Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser sens dubte el cristianisme i la seva implantació. S’han transmès fins avui les actes martirials del bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l’any 259. El lloc de la sepultura es va acabar convertint en el centre eclesiàstic de Tàrraco, a partir del segle V, amb la construcció d’una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri. Aquesta església, emplaçada als antics suburbis de Tàrraco i amb proximitat al riu Francolí, va generar la construcció d’altres edificis eclesiàstics, com una segona basílica, molt propera a la primera, que disposava d’un atri i edificis agraris que s’hi vinculaven. L’anomenada necròpoli paleocristiana que rodeja l’àrea constitueix un dels conjunts funeraris cristians més ben documentats de l’Europa occidental. Degut a que es trobava molt lluny del centre , no la vam poder veure. Tot aquest suburbi cristià va acabar esdevenint un centre important i dinàmic de Tàrraco.

La documentació escrita des de l’inici del segle V ens mostra una Tàrraco que mantenia estructures socials complexes, en què el bisbe metropolità era el defensor de l’ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de romanitas. Cal destacar, a més, la presència a la ciutat del Comes hispaniarum.

Tàrraco va continuar sent una de les principals metròpolis hispanes durant la monarquia visigoda, fins que el panorama va canviar radicalment amb la conquesta de la ciutat per part d’exèrcits islàmics cap a l’any 713 i la seva incorporació a Al Andalus. A partir d’aquest moment la ciutat entra en un llarg i obscur període que no va concloure fins a la conquesta impulsada pels comtes catalans al segle XII i que va suposar el restabliment de la seu metropolitana a Tarragona.

El dia va ser esgotador però molt reconfortant, ja que vam conèixer una ciutat encantadora i vam veure la seva evolució d’una ciutat clàssica a una ciutat moderna i oberta al mar. També vam gaudir amb la representació teatral d’una obra de teatre clàssic, que no estem molt acostumats a veure.

ALUMNES DE 1R DE BATXILLERAT

 20140410_120337

Previous Older Entries