Sortida a Barcino

El dia 18 de desembre de 2018 l’alumnat de la optativa de Llatí i Grec de 1r de batxillerat va anar d’ excursió a Barcelona (Barcino) per visitar el museu d’Història de Barcelona i diverses restes arqueològiques vigents encara en bon estat. El primer lloc que van visitar va ser la Necròpolis, espai on es situen antigues tombes romanes.
A continuació vam visitar una part de l’Aqüeducte que en aquell moment estava en rehabilitació però vam poder sentir informació sobre l’aqüeducte gràcies al professor Xavier Ayllón.
Després vàrem visitar l’entrada del la ciutat de Barcino i una part de la muralla que envoltava la ciutat on encara hi ha parts en molt bon estat i amb punts d’informació on pots aprendre més coses.
L’alumnat de 1r de batxillerat, mentres anava caminant per Barcelona, anava trobant botigues o llocs amb paraules derivades del llatí, com per exemple: Logo, Thales, Decathlon…

Seguidament van anar a veure les restes del temple dedicat a August que va ser construït al final del s. l aC i durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat.
Només queden aquestes tres columnes del temple, el temple tenia el voltant de 26 columnes.
Per últim van fer la vista al Museu d’història de Barcelona, un museu peculiar perquè més de la meitat del museu està sota terra amb moltes restes i objectes per saber cóm vivien, eren i construïen els romans. Gràcies a això vam poder contrastar la informació de les classes amb el museu.
Per acabar de completar el dia vam anar a dinar a un restaurant típic grec (Dionisos) on van gaudir de esquists plats grecs molt bons com per exemple: Formatge Feta, Taramoalata (crema de caviar), Gyros (Carn rostida de porc i tzatziki) Gemista (Pebrot farcit d’arròs) Karidopita (pastis de xocolata amb gelat de mastija) Iogurt grec amb mel o fruites…

Marina Caldés 1r Batxillerat M

Més

Sortida a Tarraco i teatre

Torre del Pretori

El dimecres 18 d’Abril un grup d’alumnes de 1r  de Batxillerat,  que cursem l’assignatura de Llatí , vam anar a visitar la ciutat de Tarragona. Pel matí vam fer un itinerari acompanyats pels nostres professors Xavier Ayllón i Rosa Escuer. Per la tarda vam veure una comèdia de Plaute al  teatre Tarragona , era una obra  que es titulava Aulularia.

Amb la frase Tarraco Scipionum opus (Tàrraco fou obra dels Escipions), Plini, a finals del segle I dC, ens remunta al moment fundacional de la ciutat. En efecte, Tàrraco sorgeix arran de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació bèl·lica entre romans i cartaginesos, l’anomenada Segona Guerra Púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d’Empòrion per dirigir-se, des d’allà, ràpidament cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l’Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Escipió, al qual s’hi va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli. Gneu, després de vèncer en un primer combat els cartaginesos, va deixar una petita guarnició que poc temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània i a la ciutat de Tàrraco. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a final del segle V aC i arqueològicament documentat recentment.

La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l’àrea residencial a l’entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l’arribada no només de soldats, sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. Però l’arribada dels romans no tan sols va suposar l’arribada de gent, sinó també d’influències i d’una nova cultura que, amb el temps, va acabar per imposar-se amb més o menys èxit, segons la zona, a tota la Península Ibèrica. Una de les principals infrastructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port, que vam veure des de dalt del Balcó del Mediterrani.

Malgrat tot, l’edificació romana més antiga i més ben conservada d’època republicana és la muralla. En un primer moment hem d’imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d’Hispània a l’Estat romà va accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada arqueològicament a inicis del segle II aC, s’ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC. Vam recórrer una part de la Muralla i vam veure in situ les torres de defensa, com la torre de l’Arquebisbe o la torre de Minerva.

L’opinió més estesa és que, a l’entorn del període comprès entre els anys 150 i 125 aC, la muralla va patir una transformació important i va créixer en extensió, altura i amplada. D’aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.

Tàrraco va créixer de forma accelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar li concedí el títol de Colònia.

Va ser durant els anys 26 i 25 aC quan Tàrraco va adquirir una rellevància més gran com a ciutat, en convertir-se en la capital del món romà. En efecte, durant aquests anys, August va residir a la ciutat i hi va dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.

Durant el segle I aC la ciutat va créixer i es va consolidar. L’any 68, Neró va ser assassinat. Es va iniciar un període de convulsions en tot l’Imperi per una sagnant guerra civil. El general romà Galba va ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que en d’altres parts de l’Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que va ser qui finalment va arribar al poder. S’iniciava així la dinastia flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes. Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii, a l’entorn de l’any 73. A partir d’aquell moment tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret amb tot el que això significava. Així mateix, els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l’estatus sorgit en el moment de la conquesta, es van convertir en municipis. Tot això va comportar la necessitat de crear una nova administració que s’adeqüés a aquesta nova realitat. Van sorgir així, sobre la base creada per August, unes importants xarxes administratives que tenien com a nuclis rectors les capitals provincials. D’aquesta manera, Tàrraco, com a capital de la Hispània Tarraconensis o Citerior, va disposar de dos fòrums: un de colonial i un altre de provincial. Al Fòrum provincial se li va afegir uns anys més tard el circ, i es va completar el conjunt municipal estatal. Durant la visita al circ vam poder gaudir d’un edifici molt ben conservat en relació a altres de l’Europa Romana, amb una volta espectacular i una capçalera en molt bon estat. Al costat del circ vam visitar el museu d’Història i l’Arqueològic, on un vídeo didàctic ens va resumir la visita.

Durant el segle II la ciutat va arribar a la màxima expressió gràcies a la construcció del darrer dels grans edificis d’entreteniment: l’amfiteatre. En aquest edifici ens vam aturar una bona estona, on el professor Xavier Ayllón ens va fer una explicació de la seva arquitectura i funcionalitat.

Tàrraco, com la majoria de centres urbans d’Hispània, va ser objecte de les incursions que els francs realitzaren a mitjans del segle III. Segons ens explicava el nostre professor , i sembla que ho corrobora l’arqueologia, la ciutat va ser devastada l’any 260 dC, i en va resultar especialment afectada la zona d’hàbitat. Després d’un període d’incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir, especialment, de la recuperació general que va suposar l’adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que es va establir l’any 285. A partir d’aquesta data i amb continuïtat durant la primera meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar tal com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l’amfiteatre o la restauració d’edificis públics d’època de l’Alt Imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d’occident.

Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser sens dubte el cristianisme i la seva implantació. S’han transmès fins avui les actes martirials del bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l’any 259. El lloc de la sepultura es va acabar convertint en el centre eclesiàstic de Tàrraco, a partir del segle V, amb la construcció d’una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri. Aquesta església, emplaçada als antics suburbis de Tàrraco i amb proximitat al riu Francolí, va generar la construcció d’altres edificis eclesiàstics, com una segona basílica, molt propera a la primera, que disposava d’un atri i edificis agraris que s’hi vinculaven. L’anomenada necròpoli paleocristiana que rodeja l’àrea constitueix un dels conjunts funeraris cristians més ben documentats de l’Europa occidental. Degut a que es trobava molt lluny del centre , no la vam poder veure. Tot aquest suburbi cristià va acabar esdevenint un centre important i dinàmic de Tàrraco.

La documentació escrita des de l’inici del segle V ens mostra una Tàrraco que mantenia estructures socials complexes, en què el bisbe metropolità era el defensor de l’ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de romanitas. Cal destacar, a més, la presència a la ciutat del Comes hispaniarum.

Tàrraco va continuar sent una de les principals metròpolis hispanes durant la monarquia visigoda, fins que el panorama va canviar radicalment amb la conquesta de la ciutat per part d’exèrcits islàmics cap a l’any 713 i la seva incorporació a Al Andalus. A partir d’aquest moment la ciutat entra en un llarg i obscur període que no va concloure fins a la conquesta impulsada pels comtes catalans al segle XII i que va suposar el restabliment de la seu metropolitana a Tarragona.

El dia va ser esgotador però molt reconfortant, ja que vam conèixer una ciutat encantadora i vam veure la seva evolució d’una ciutat clàssica a una ciutat moderna i oberta al mar. També vam gaudir amb la representació teatral d’una obra de teatre clàssic, que no estem molt acostumats a veure.

ALUMNES DE 1R DE BATXILLERAT

Capçalera del circ

Gastronomia romana

la casa romana

El déu Titola

 Als qui roben fruita als horts, als nostres dies, els posen una denúncia si els enxampen o, com a molt, els engeguen una perdigonada. A la Roma clàssica, per contra, un furtador de fruita, verdures o hortalisses rebia càstigs molt ben determinats, d’acord amb la condició de la persona que robava: home gran, dona o jovenet.

Les dones robadores eren castigades amb una fututio —d’aquí el català fotre, parent del joder castellà—, als homes adults els castigaven amb unairrumatio, és a dir, amb l’obligació del lladre de fer una mamadeta —¿com ho he de dir, si no?— al vigilant d’hortes i jardins. Als joves, possiblement d’acord amb una tradició grega que va durar segles, se’ls castigava amb una pedicatio, val a dir, una penetració per darrere.

Direu: ¿és possible que un costum tan bèstia passés per davant de l’exercici de la justícia, ja molt refinada al segle I, que és el temps dels poemes que ens ocupen avui? Ho és, perquè parlem d’un mite, lleugerament degradat, cert, que té com a figura el déu Príap, figura molt menor dins el Parnàs de la mitologia llatina, a qui s’atribuïa la vigilància de conreus, hortes i vergers. Segons que es diu, Príap va néixer a l’Hel·lespont, on era considerat fill de Dionís i d’Afrodita, cosa que l’agermana, de continent, amb la gresca i el vi, d’una banda, i amb l’amor i la lascívia, de l’altra. Com que la dea Hera va estar gelosa dels amors dels seus confrares, va fer que Príap nasqués com un ésser petitó, dotat, això sí, d’un membre que feia por i uns testicles que semblaven dos melons, paraula que encara s’empra per designar els pits de les dones, però, curiosament, no per designar els testicles, que mai no arriben a ser tan grossos, per molt que uns quants homes se’n vanin.

Aquest déu podria ser d’origen indoeuropeu —com la llengua catalana, a fi de comptes!— i se’n troben referències a partir del segle VI aC: també hi ha poesia grega sobre el tema. El seu culte es va propagar a Grècia a l’època alexandrina arran del prestigi de Dionís: entre el seguici del déu del raïm i del vi hi havia els famosos silens, sempre luxuriosos, els sàtirs, amb més tirada a allò que avui dia hauria de dir-se’n “empaitament” i no “assetjament”, que és llenguatge de guerra —“el senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món”—, i no hi mancava Príap. Ruber hortorum custos és anomenat en el primer poema de l’antologia, que vol dir “custodi vermell d’horts i jardins”, essent l’adjectiu vermell una al·lusió molt clara al color potent, vibrant, de la poncella de Príap. Vegeu: Poemes priapeus, traducció excel·lent de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo (Martorell, Adesiara, 2015), amb anotacions i un breu assaig introductori.

Jo, dels traductors, hauria extremat la brutícia dels poemes utilitzant més sinònims que titola o polla de la paraula llatina mentula, que és penis en sentit barroer, encara que l’empra Virgili i tot; per exemple: botifarra, carall, fava, glavi (molt romà), pixa o rave. Però els traductors són filòlegs, i han fet bé moderant-se. Vet aquí una mostra del bell llenguatge emprat per ells: “Vigila que no t’agafi! Si t’agafo, no et castigaré a bastonades, ni et feriré cruelment amb la corba falç: seràs penetrat per una verga tan grossa que creuràs que el teu cul no ha tingut mai cap arruga” (Poema núm. 11).

Tota la història literària del món posseeix aquests dos registres: les coses serioses i els versos bruts. Mireu, si no, la producció vària dels mateixos grecs, la present antologia llatina, les cançons dels goliards medievals, Quevedo, que va escriure un elogi de l’anus, Rabelais, l’Aretí o il Baffo, italians, bruts on n’hi hagi hagut, el Rector de Vallfogona —parent de Góngora, a vegades, però també exponent de la poesia més porca a Catalunya, país amb especial predilecció per les marranades escrites, orals i anals (els pets, els caganers)—, Verlaine —que va escriure, amb Rimbaud, un poema ad maiorem gloriam del forat del cul—, Pitarra, i tutti quanti.

Per acabar: si visiteu les ruïnes d’Empúries, mireu per la part de fora un portal de pedra de la muralla romana, i hi veureu, a la dreta, a l’altura dels ulls, un baix relleu, ben explícit, amb un batall i dues castanyes que fan basarda.

Jordi Llovet, El País.

Barcino, una aplicación para ver la ciudad

Todo cuanto se sabe sobre Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o sea, laBarcelona romana, se puede descargar desde ayer gratuitamente en una tableta, IOS o Android, tanto da, e iniciar de inmediato un emocionante viaje en tres dimensiones a través de las calles de aquella colonia que 10 años antes del amanecer de la era cristiana fundó el primer emperador, Augusto. El Institut de Cultura de Barcelona (Icub) le ha dedicado meses de trabajo y 45.000 euros a desarrollar una aplicación que bajo una piel de aparente videojuego esconde una exhaustiva enciclopedia. Es Barcino como nunca se había podido ver y disfrutar. Un placer para estudiantes, historiadores y, por supuesto, para el simple vouyerismo del propio pasado. Una gozada.

La ciudad que recrea la app Barcino 3D es la del siglo III, justo cuando se completó la muralla, con sus 76 torres y cuatro puertas de acceso. El propósito, explicó ayer el concejal Jaume Ciurana, ha sido ser milimétricamente fiel a todo cuanto se sabe sobre aquella pacífica colonia, lo cual no es tanto como sería deseable, pues, por ejemplo, la plaza de Sant Jaume, supuesto epicentro del fórum de aquella ciudad, jamás ha sido objeto de una prospección arqueológica. Una lástima.

Interés reverdecido

En realidad, y ya era hora, el interés por Barcino ha reverdecido de un tiempo a esta parte, y en cierto modo esta aplicación informática es solo uno de los varios ochomiles que Barcelona tiene previsto hollar sobre esta materia, la romana, injustamente maltratada a veces porque se da por hecho que la gloria de la ciudad fue la medieval. Así, por ejemplo, Ciurana anunció que el próximo marzo se abrirá al público por fin la domus del número 15 de la calle de Avinyó y recordó que también está programada ya la apertura del aula basilical del subsuelo del Museu d’Història de Barcelona (Muhba).

Carme Miró, responsable del Pla Barcino y, consecuentemente, directora de Barcino 3D, celebró ayer públicamente la gimnasia intelectual que ha conllevado el desarrollo de esta app, pues en cierto modo ha obligado a repensar todo cuando se cree que se sabe sobre la Barcelona romana. Barcino -explicó, por ejemplo, Riera- está construida sobre dos y no una colina como siempre se sostiene. Está el monte Taber y está el monte sobre el que se asienta la iglesia de Sant Just i Pastor. Esa mirada topográfica ha obligado a reconsiderar una vez más el posible aspecto que tenía el fórum de la colonia, de modo que no solo se ha reorientado su posición y dimensiones («las medidas que sugurió Puig i Cadafalch no cuadran»), sino que además se sugiera ahora que aquella gran plaza central de la villa estaba distribuida en tres terrazas. Es una idea rompedora y novedosa.

Barcino 3D, en resumen, es un paseo virtual recomendable. También es un espacio de lectura, pues cada uno de los yacimientos de la ciudad está suficientemente bien explicado con textos adjuntos y con un diccionario de términos en latín que se agradece sobremanera ahora que esta lengua está más muerta que nunca en los planes de estudios. Pero lo más magnético de Barcino 3D puede que sea lo que los técnicos en la materia llaman el milagro de la georreferenciación, es decir, superponer con exactitud una imagen virtual del paso y una fotografía del presente. Merece la pena, por ejemplo, hacer ese experimento en la plaza Nova, donde aún hoy yacen los restos de lo que un día fue el acueducto que suministraba agua a la colonia Barcino. La app permite intuir qué majestuosidad segoviana tendría aquel acueducto hoy en día si aún se mantuviera intacto en pie.

La aplicación solo está disponible para tabletas. Próximamente lo estará para teléfono y para ordenador. La espera merecerá la pena.

Fuente: El Periódico de Catalunya.

El dijous 10 d’Abril un grup d’alumnes de 1r i 2n de Batxillerat,  que cursem l’assignatura de Llatí , vam anar a visitar la ciutat de Tarragona. Pel matí vam fer un itinerari acompanyats pels nostres professors Xavier Ayllón i Rosa Escuer. Per la tarda vam veure una obra de teatre a l’auditori del Camp de Mart, era una obra de Plaute que es titulava Miles Gloriosus.

Amb la frase Tarraco Scipionum opus (Tàrraco fou obra dels Escipions), Plini, a finals del segle I dC, ens remunta al moment fundacional de la ciutat. En efecte, Tàrraco sorgeix arran de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació bèl·lica entre romans i cartaginesos, l’anomenada Segona Guerra Púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d’Empòrion per dirigir-se, des d’allà, ràpidament cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l’Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Escipió, al qual s’hi va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli. Gneu, després de vèncer en un primer combat els cartaginesos, va deixar una petita guarnició que poc temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània i a la ciutat de Tàrraco. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a final del segle V aC i arqueològicament documentat recentment.

La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l’àrea residencial a l’entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l’arribada no només de soldats, sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. Però l’arribada dels romans no tan sols va suposar l’arribada de gent, sinó també d’influències i d’una nova cultura que, amb el temps, va acabar per imposar-se amb més o menys èxit, segons la zona, a tota la Península Ibèrica. Una de les principals infrastructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port, que vam veure des de dalt del Balcó del Mediterrani.

Malgrat tot, l’edificació romana més antiga i més ben conservada d’època republicana és la muralla. En un primer moment hem d’imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d’Hispània a l’Estat romà va accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada arqueològicament a inicis del segle II aC, s’ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC. Vam recórrer una part de la Muralla i vam veure in situ les torres de defensa, com la torre de l’Arquebisbe o la torre de Minerva.

L’opinió més estesa és que, a l’entorn del període comprès entre els anys 150 i 125 aC, la muralla va patir una transformació important i va créixer en extensió, altura i amplada. D’aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.

Tàrraco va créixer de forma accelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar li concedí el títol de Colònia.

Va ser durant els anys 26 i 25 aC quan Tàrraco va adquirir una rellevància més gran com a ciutat, en convertir-se en la capital del món romà. En efecte, durant aquests anys, August va residir a la ciutat i hi va dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.

Durant el segle I aC la ciutat va créixer i es va consolidar. L’any 68, Neró va ser assassinat. Es va iniciar un període de convulsions en tot l’Imperi per una sagnant guerra civil. El general romà Galba va ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que en d’altres parts de l’Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que va ser qui finalment va arribar al poder. S’iniciava així la dinastia flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes. Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii, a l’entorn de l’any 73. A partir d’aquell moment tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret amb tot el que això significava. Així mateix, els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l’estatus sorgit en el moment de la conquesta, es van convertir en municipis. Tot això va comportar la necessitat de crear una nova administració que s’adeqüés a aquesta nova realitat. Van sorgir així, sobre la base creada per August, unes importants xarxes administratives que tenien com a nuclis rectors les capitals provincials. D’aquesta manera, Tàrraco, com a capital de la Hispània Tarraconensis o Citerior, va disposar de dos fòrums: un de colonial i un altre de provincial. Al Fòrum provincial se li va afegir uns anys més tard el circ, i es va completar el conjunt municipal estatal. Durant la visita al circ vam poder gaudir d’un edifici molt ben conservat en relació a altres de l’Europa Romana, amb una volta espectacular i una capçalera en molt bon estat. Al costat del circ vam visitar el museu d’Història i l’Arqueològic, on un vídeo didàctic ens va resumir la visita.

Durant el segle II la ciutat va arribar a la màxima expressió gràcies a la construcció del darrer dels grans edificis d’entreteniment: l’amfiteatre. En aquest edifici ens vam aturar una bona estona, on el professor Xavier Ayllón ens va fer una explicació de la seva arquitectura i funcionalitat.

Tàrraco, com la majoria de centres urbans d’Hispània, va ser objecte de les incursions que els francs realitzaren a mitjans del segle III. Segons ens explicava el nostre professor , i sembla que ho corrobora l’arqueologia, la ciutat va ser devastada l’any 260 dC, i en va resultar especialment afectada la zona d’hàbitat. Després d’un període d’incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir, especialment, de la recuperació general que va suposar l’adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que es va establir l’any 285. A partir d’aquesta data i amb continuïtat durant la primera meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar tal com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l’amfiteatre o la restauració d’edificis públics d’època de l’Alt Imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d’occident.

Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser sens dubte el cristianisme i la seva implantació. S’han transmès fins avui les actes martirials del bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l’any 259. El lloc de la sepultura es va acabar convertint en el centre eclesiàstic de Tàrraco, a partir del segle V, amb la construcció d’una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri. Aquesta església, emplaçada als antics suburbis de Tàrraco i amb proximitat al riu Francolí, va generar la construcció d’altres edificis eclesiàstics, com una segona basílica, molt propera a la primera, que disposava d’un atri i edificis agraris que s’hi vinculaven. L’anomenada necròpoli paleocristiana que rodeja l’àrea constitueix un dels conjunts funeraris cristians més ben documentats de l’Europa occidental. Degut a que es trobava molt lluny del centre , no la vam poder veure. Tot aquest suburbi cristià va acabar esdevenint un centre important i dinàmic de Tàrraco.

La documentació escrita des de l’inici del segle V ens mostra una Tàrraco que mantenia estructures socials complexes, en què el bisbe metropolità era el defensor de l’ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de romanitas. Cal destacar, a més, la presència a la ciutat del Comes hispaniarum.

Tàrraco va continuar sent una de les principals metròpolis hispanes durant la monarquia visigoda, fins que el panorama va canviar radicalment amb la conquesta de la ciutat per part d’exèrcits islàmics cap a l’any 713 i la seva incorporació a Al Andalus. A partir d’aquest moment la ciutat entra en un llarg i obscur període que no va concloure fins a la conquesta impulsada pels comtes catalans al segle XII i que va suposar el restabliment de la seu metropolitana a Tarragona.

El dia va ser esgotador però molt reconfortant, ja que vam conèixer una ciutat encantadora i vam veure la seva evolució d’una ciutat clàssica a una ciutat moderna i oberta al mar. També vam gaudir amb la representació teatral d’una obra de teatre clàssic, que no estem molt acostumats a veure.

ALUMNES DE 1R DE BATXILLERAT

 20140410_120337

El dia 19 de Març un grup d’alumnes de 4t d’ ESO, 1r i 2n de Batxillerat, que encara estudiem Llatí i Grec,  vam  anar a visitar Empúries acompanyats pels nostres  professors Xavier Ayllón i Isabel Martínez. Empúries es troba situada al municipi de l’Escala, a la comarca de l’Alt Empordà, a 2 km. del centre de l’Escala.

Empúries constitueix un lloc privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec implantat a l’extrem occidental de la Mediterrània, així com per analitzar l’urbanisme romà del període final de la República i la seva transformació posterior durant l’època imperial.

Recinte arqueològic

Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega –l’enclavament colonial d’Empòrion- amb les restes d’una ciutat romana, creada a inicis del segle I aC sobre les estructures d’un campament militar romà instal·lat durant el segle anterior.

Museu

A mig camí de l’itinerari vam  visitar el Museu monogràfic de les excavacions d’Empúries. Es conserven alguns dels objectes descoberts durant les excavacions, així com la sala monogràfica de l’Esculapi d’Empúries.

Visita grega

El geògraf grec Estrabó, que va escriure en època d’August, relata, en referir-se a Empúries, que “els emporitans, en un primer moment, varen ocupar una petita illa situada davant de la costa, que avui dia denominen Palaia Polis (ciutat antiga), però actualment viuen ja a terra ferma” (Geografia III, 4, 8-9).

Efectivament, a la primera meitat del segle VI aC, els comerciants grecs procedents de Focea fundaren i s’establiren sobre un petit promontori estratègicament situat a l’extrem sud del golf de Roses, la Palaia Polis. Un promontori, a més, ocupat ja des del bronze final i la primera edat del ferro per una població indígena que havia mantingut contactes amb el comerç fenici.

Poc temps més tard de l’establiment grec a la Palaia Polis, els emporitans crearen un nou nucli urbà immediatament al sud de la badia natural, garantint el control de les instal·lacions portuàries. Aquest nou assentament, ubicat a l’est d’una de les elevacions que s’aixecaven a l’entorn de les maresmes que delimitaven l’antiga línea de costa -la “terra ferma” d’Estrabó- és el que es coneix amb el nom de “Neàpolis” (ciutat nova), denominació atorgada per J. Puig i Cadafalch. La ciutat grega d’Emporion, amb els nuclis de la Palaia Polis i de la Neàpolis, va desenvolupar la seva activitat urbana d’ençà el segle VI aC fins a la presència romana l’any 218 aC, quan el port emporità és utilitzat com a punt d’entrada a la península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès.

En aquesta part vam visitar la muralla , un centre terapèutic-religiós denominat Asklepieion, el santuari dedicat a Isis i Zeus Serapis, una factoria de salaons, les tabernae, el macellum, l’àgora, l’stoà i un mosaic que corresponia al terra d’una sala de banquets o symposia.

Visita romana

L’any 218 aC, amb motiu de la Segona Guerra Púnica, un exèrcit romà comandat per Cneus Corneli Escipió desembarcà al port d’Empúries amb l’objectiu de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses. S’iniciava així el procés que portaria a la romanització de la península Ibèrica.

El 195 aC, Marc Porci Cató instal·là un campament militar a Empúries que fou l’embrió d’una nova ciutat, creada a principis del segle I aC. En època de l’emperador August, les ciutats grega i romana es van unir física i jurídicament sota el nom de Municipium Emporiae ( darrer quart del segle I aC).

En aquesta part  vam veure in situ les restes  de cases romanes ( domus ), les termes públiques, el praesidium, el fòrum, la xarxa viària, les insulae, les tabernae, la muralla romana, les restes de l’amfiteatre i la palestra ( on feien la pràctica d’exercicis físics ).

Mentre que Gerunda (Girona), Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona) i altres ciutats romanes de la Península adquirien cada cop més importància, Emporiae la perdia progressivament. A la segona meitat del segle III dC, tota la ciutat romana i el sector de la Neàpolis eren ja abandonats, i la població es va concentrar a Sant Martí d’Empúries. Aquesta ciutat fou seu episcopal durant tota l’Antiguitat Tardana i els seus habitants utilitzaven com a cementiri l’àrea nord de la Neàpolis, on trobem les restes d’una capella funerària.

Després de la invasió àrab i de la recuperació franca (s. VIII), Empúries fou capital del comtat carolingi d’Empúries i posteriorment capital del comtat medieval d’Empúries fins el segle XI, moment en què el comte trasllada la capital a Castelló. A partir d’aquell moment, Empúries es convertí en un petit nucli de pescadors que el segle XVI funden la vila de l’Escala.

Després de la visita vam dinar a Sant Martí d’Empúries i vam gaudir de la bellesa de la Badia de Roses i el Cap de Creus.

ALUMNES DE LLATÍ I GREC DE 4T D’ESO I BATXILLERAT

L'alumnat de l'IES Joaquim Mir descansa davant l'estàtua d'Asclepi o Zeus Serapis

L’alumnat de l’IES Joaquim Mir descansa davant l’estàtua d’Asclepi o Zeus Serapis

Duo ciuitates

Ciudades paralelas

Las colonias romanas de Baetulo y Barcino, fundadas a 12 kilómetros de distancia, compartieron historia, tal como demuestran sus restos arqueológicos

Gráfico de Barcino y Baetulo, las dos ciudades romanas fundadas en la costa a 12 kilómetros de distancia.

Plutarco escribió medio centenar de biografías de personajes históricos agrupadas por parejas en las que comparaba un personaje griego con otro romano. Si hubiera escrito sobre ciudades, seguro que se habría fijado en Baetulo y Barcino (Badalona y Barcelona), fundadas en la provincia de Hispania, una de las más prósperas del imperio romano en el siglo I antes de Cristo, que tuvieron una historia parecida a lo largo de los siglos y que ha continuado hasta nuestros días. A falta de Plutarco, dos arqueólogas que investigan los restos arqueológicos de estas dos ciudades desde hace años: Pepita Padrós (Baetulo) y Julia Beltrán (Barcino), repasaron durante una conferencia el pasado lunes la vida paralela de estos dos asentamientos milenarios.

La Tabula Hospitalis encontrada en la Domus de Quinto Licinio.

Separadas por el río Besòs y a 12 kilómetros de distancia, fueron fundadas con solo 70 años de diferencia, —Baetulo en torno al año 80, durante época republicana y Barcino alrededor del año 10, ya en época imperial—, antes de que el calendario cambiara de era. Las dos obedecieron al mismo propósito de control del territorio por parte de Roma, la capital, a partir de centros administrativos y religiosos que implantaron nuevas pautas agrícolas, sobre todo del vino, y crearon nuevas redes viarias, que en muchos casos incluso han perdurado hasta nuestros días bajo nuestras calles.

Los agrimensores romanos buscaron sitios parecidos: sobre un pequeño montículo cercano al mar (la línea de costa ha cambiado mucho desde entonces) fundaron ex novo donde no había vivido nadie hasta entonces. Sus superficies son parecidas: 11 hectáreas Baetulo y 10, Barcino. La diferencia salta a la vista al ver la planta: la orografía marcó la forma exterior, un rectángulo perfecto que se extiende en diferentes terrazas en Baetulo y un rectángulo con los ángulos biselados en el caso de Barcino. Los antiguos badaloneses fueron más respetuosos con las normas urbanísticas del momento y trazaron con precisión la cuadrícula heredada de los campamentos militares de las legiones, creando una modulación de las insulaes, manzanas, casi perfectas. Los primeros barceloneses, por el contrario, parecieron saltársela a la torera y susinsulae fueron muchos más irregulares. Lo que no respetaron en ninguna de las dos fue la centralidad del forum, sino que dispusieron este espacio algo desplazado. Todo acabó rodeado por murallas, que tanto Padrós como Beltrán aseguran que tuvieron más de representación y delimitación de la superficie que de defensa.

En el siglo IV Barcino creció mientras que Baetulo cayó en una etapa de declive.

Han sido localizados los templos que presidirían el foro. En el caso de Barcino se conservan cuatro columnas completas sobre el podio, que pueden verse dentro del edificio del Centro Excursionista de Cataluña, mientras que en el caso de Baetulo es solo un muro. Por el contrario, en Badalona se han localizado los restos de un teatro, un edificio público construido a finales del siglo I con capacidad para 1.800 personas, que en Barcelona no ha aparecido. Para Padrós estamos ante el segundo teatro de Cataluña, tras el de Tarraco, aunque Beltrán no descarta que aparezca durante cualquier intervención arqueológica. Es, sin duda, el gran momento de Baetulo con la construcción de la casa de Quinto Licinio, que pasa por encima de la muralla, con su bello jardín con una gran piscina y donde apareció la Tabula Hospitalis de bronce en la que queda patente la relación entre dos familias, dos élites urbanas, la Licinia de Baetulo con la Minicia, de Barcino.

La gran diferencia, sin embargo, viene en el ámbito privado. En Baetulo la mayoría de las viviendas son construcciones medianas o pequeñas, siempre con excepciones como las famosas Domus de los Delfines (por el bello mosaico con estos mamíferos) y la Domus de l’Heura. En el caso de Barcino, las siete domus excavadas han puesto de relieve que son menos las casas construidas, pero son de mayores dimensiones y muy ricamente decoradas, con mármoles, pinturas y mosaicos, sobre todo a partir de finales del siglo III y el IV, cuando las domus crecen y se dotan incluso de termas privadas.

Una ruta del Muhba y el Museo de Badalona une las dos ciudades romanas.

Es también cuando en esta ciudad se construye un nuevo recinto amurallado que aprovecha el anterior, pero se corona con 78 torres. Estamos ante una ciudad en la que vive una élite poderosa y rica. No es de extrañar que Paciano, el segundo obispo que tuvo la ciudad en el siglo IV, criticara que “viven en palacios de mármol, van encogidos de tanto oro como llevan encima, arrastran colas de seda, van pintados de carmín y, además, no faltan los jardines y lugares de reposo junto al mar, vinos exquisitos, banquetes espléndidos y un descanso para la vejez”.

En diciembre de 2010, el museo de Badalona reabrió renovada las instalaciones del subsuelo, 3.400 metros cuadrados donde se puede ver parte de este pasado. En Barcelona, el Muhba también permite ver parte de este esplendor desperdigado por la ciudad y desde el Ayuntamiento se impulsa el Plan Barcino para poner en valor todo el pasado romano.

Ahora las dos ciudades romanas vuelven a estar unidas. El museo de Badalona y el Muhba ofrecen la actividad De Baetulo a Barcino, un paseo por las dos ciudades para comprobar, in situ, las similitudes de estos asentamientos romanos así como su evolución.

El País

L’aqüeducte de Tarragona

                   El Pont del Diable, acueducto romano edificado en Tarragona a finales del siglo I antes de Cristo, se volvió a inaugurar después de tres años de intensos trabajos de restauración. La construcción, a la que la Unesco otorgó el título de Patrimonio de la Humanidad en 2000, servía para abastecer de agua a toda la población de la antigua Tarraco. Dos mil años después, es el único acueducto que puede cruzarse de toda Cataluña.

                   En su restauración se han invertido dos millones de euros, de los que 1,5 millones han sido financiados por el Ministerio de Cultura, dentro del denominado 1% cultural, y el resto, 501.890 euros, por el Ayuntamiento de Tarragona. El delegado del Gobierno en Cataluña, Joan Rangel, y el alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, realizaron ayer una visita al Pont del Diable y coincidieron en destacar que con las obras se revitaliza una zona histórica de Cataluña. “No sería justo olvidar a quienes nos trajeron el agua hace 2.000 años; es un testimonio de la historia del país y además también puede ser un polo de atracción turística”, afirmó el alcalde socialista.

                 Buena parte de los trabajos de rehabilitación han consistido en la restauración de la cornisa superior y en el recrecimiento del muro superior. Además, las obras han servido para documentar todos los sillares del acueducto y crear una base de datos para seguir su estado de conservación. “Ahora tenemos un fondo de 25.000 fotografías, de todos los puntos en los que hemos intervenid”, explicó Joan Albert Adell, arquitecto responsable del trabajo. Algunas piezas se han llevado desde Calafell, ya que debían ser las idóneas para no provocar acidez a las originales del monumento. Durante la investigación previa también se excavaron los pilares del acueducto y se descubrieron antiguas canteras. Hasta 1940, los terrenos situados en la falda del acueducto eran campos de cultivo. Aunque el proyecto de rehabilitación preveía la circulación de agua en la parte superior, al final se descartó por motivos geológicos.

                   Sin embargo, la restauración no ha estado exenta de polémica. Las obras se paralizaron durante dos meses por desavenencias entre el Ayuntamiento de Tarragona y la empresa responsable de los trabajos, Métodos y Estudios de Restauración. Además, la Reial Societat Arqueològica Tarraconense se muestra disconforme con el aspecto final del acueducto. “Se hicieron apuntalamientos temerarios; la vegetación es evidente que debía retirarse, pero no el liquen, porque ayuda a mantener la piedra protegida, y lo más importante: el suplemento de piedra superior es una falsificación innecesaria, se ha alterado la imagen del acueducto y ahora es un monumento nuevo, como si fuese Port Aventura”, afirma Jordi Rovira, presidente de la sociedad. Sostiene, además, que se han infringido la ley de patrimonio española y la de la Unesco, y que la rehabilitación es “denunciable”.

                    Sin embargo, la directora del Instituto Catalán de Arqueología Clásica (ICAC), Isabel Rodà, reconocida especialista en el mundo romano, se manifestó ayer a favor de la rehabilitación. “Ha quedado bien, estabilizado y limpio. No encuentro nada cuestionable en la restauración y no me parece equivocada. Ahora es más seguro y bonito. El añadido superior era necesario para poder visitarlo sin peligro, hay muy pocos acueductos en el mundo en los que que tengas el privilegio de pasear sobre el specus, el canal por donde corría el agua”. La arqueóloga recordó que ese canal contaba originalmente con un cubrimiento que desapareció, así que el añadido no perjudica.

El País

Previous Older Entries